Metge de família
Les llistes d’espera per a proves diagnòstiques a les nostres Illes van empitjorant any rere any, sent les proves radiològiques les que presenten unes demores excessivament llargues. Tot i que és difícil trobar dades oficials d’aquests darrers anys sembla que en un intent d’amagar el problema, són masses els casos en què per una ressonància magnètica has d’esperar més d’un any, o per una mamografia per sospita de patologia més de sis mesos per posar dos exemples.
Aquestes demores no sols generen frustració en els pacients i en els professionals que les han sol·licitat, sinó que també tenen conseqüències greus en la salut individual i col·lectiva, incrementant els costos sanitaris a llarg termini i afectant l’eficiència del sistema. És urgent implementar solucions reals que permetin millorar de manera notable la situació.
L’impacte més immediat de les llistes d’espera és l’empitjorament de les malalties dels pacients. Moltes d’elles, com el càncer, les cardiopaties o les malalties neurològiques, requereixen un diagnòstic primerenc per a millorar el pronòstic. Quan una persona espera setmanes o fins i tot mesos per a una colonoscòpia o un TAC, per posar algun exemple, la seva patologia pot avançar fins a etapes més greus, reduint les opcions de tractament i augmentant la mortalitat. Tornar a assegurar un temps màxim de trenta dies entre sospita de malaltia maligna i inici de tractament ha de ser un objectiu irrenunciable.
Estudis publicats han demostrat que, en casos com el càncer de mama o còlon, cada mes de retard en el diagnòstic pot augmentar fins a un 10% el risc de mortalitat. Això no sols és una tragèdia personal i familiar, sinó també un fracàs del sistema sanitari, l’objectiu del qual hauria de ser la prevenció i l’atenció en el moment oportú.
La incertesa d’esperar mesos per a una prova diagnòstica genera angoixa, estrès i, en molts casos, quadres depressius. Els pacients no sols lluiten amb la por a una malaltia greu, sinó també amb la impotència de no rebre respostes ràpides. Aquesta situació erosiona la confiança en el sistema públic i porta a molts a cercar alternatives privades, encara que no puguin costejar-les, endeutant-se o renunciant a altres despeses bàsiques.
Les demores en les proves diagnòstiques no sols perjudiquen els pacients. Quan una malaltia es detecta tard, el seu tractament sol ser més complex, car i prolongat. Per exemple, un tumor detectat en etapa inicial pot requerir cirurgia menor i seguiment, mentre que un en fase avançada pot necessitar quimioteràpia, radioteràpia i hospitalitzacions recurrents, multiplicant els costos.
A més, els pacients que no són diagnosticats a temps acudeixen amb més freqüència a urgències, saturant serveis ja col·lapsats. Això crea un cercle viciós: més espera, pitjor salut, major demanda hospitalària, més llistes d’espera i un alt grau d’insatisfacció general.
Les llistes d’espera també aprofundeixen les desigualtats socials. Els qui tenen recursos econòmics poden intentar optar per la sanitat privada, mentre que els pacients dependents del sistema públic es veuen obligats a esperar. Aquest fet, que va contra l’equitat del sistema sanitari, genera una bretxa injusta en l’atenció mèdica, on el temps d’espera es converteix en un determinant de supervivència.
Per a reduir les llistes d’espera, es necessiten mesures urgents com les que es van aplicar en el període 2015-2020, data en què la Covid va obligar a canviar les prioritats. És necessari incrementar la transparència en la informació, més inversió en tecnologia i personal, una gestió eficient dels recursos, col·laboració amb entitats privades, i prioritzar d’acord amb les característiques patològiques i sociològiques de les persones.
És urgent que la Conselleria de Salut prengui mesures per resoldre aquesta greu situació que s’està convertint en un autèntic problema de salut pública.
