Somriure

Pere Riutord Sbert Acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de les Illes Balears

Pere Riutord Sbert
Acadèmic numerari
de la Reial Acadèmia
de Medicina de les
Illes Balears

Pere Riutord Sbert.- El l passat dimecres 20 de novembre vaig participar en el programa Salut i Força emès des dels estudis d’IB3 TV, convidat pel seu director, Sr. Joan Calafat. El tema que em va proposar fou prou descriptiu i actual, l’estètica en el món de l’Odontologia. Com a dentista que som, puc assegurar que el somriure pot posar en evidència la valoració estètica d’una persona, mitjançant la conjunció del que pot posar de manifest l’anàlisi d’aquest acte.

Tant és així, que l’expressió de la cara ha adquirit una importància transcendental en les nostres maneres de relació i es diu que només els grans primats -l’orangutan, el ximpanzé, el goril·la i, per descomptat, l’home- tenen aquesta capacitat per a la gesticulació facial

Però d’aquest complex idioma ressalta, per la seva exclusivitat, el somriure i l’home és l’únic animal capaç de fer-ho. Per a la majoria dels animals, mostrar les dents és un signe d’amenaça, mentre que en l’espècie humana el contingut d’aquesta expressió és precisament l’oposat.

El somriure és el gest amistós per excel·lència i endemés totes les races mostren felicitat, simpatia i afecte somrient, i els nens somriuen ja a les poques hores de néixer -fins i tot sembla que ja ho fan al món intrauterí-.

Això significa que la conversió d’aquest gest -d’agressiu a afable- degué produir-se en un estadi molt precoç de la nostra evolució. L’Homo Antecessor, i fins i tot el seu avantpassat prehomínid, l’Australopithecus Afarensis, tenien ja una musculatura facial molt similar a la nostra. El somriure és, idò, homogeni i exclusiu de l’ésser humà i està íntimament associat a l’alegria. És, a més, un excel·lent mitjà de relació, ja que en veure algú que ens somriu, entenem que manifesta ser persona de bé, amigable i simpàtica, i que està de la nostra part. És clar que un somriure es pot fingir i pot ocultar hipòcritament les pitjors intencions, però això ja és una altra història.

Hi ha dos tipus de somriure: el somriure franc, obert, que mostra les dents, anomenat amb tota lògica dental; i el que no les mostra, mantenint els llavis tancats mentre duu les seves comissures cap a enrere i cap a amunt, conegut com a somriure labial. És aquest un somriure a mig camí, contingut, menys efusiu però més cortès. El dental és més espontani, més sincer, però alhora, o més aviat tal vegada, més plebeu. Naturalment, hi ha graus. Hi ha qui somriu descobrint gairebé fins als queixals del judici; i qui ho fa frunzint tot just un poc els llavis. Cada somriure té les seves circumstàncies, però el que desperta o promou les millors opinions és, com no, l’intermedi, el que exhibeix només les dents anteriors del maxil·lar superior, i només parcialment, sense exposar, o tot just, la geniva. De totes maneres, el que està clar és el seu indiscutible paper decoratiu; el somriure és l’ornament del rostre.

Qui somriu és atractiu i fins i tot pot provocar un incentiu sexual inequívoc entre individus d’algunes cultures. Per exemple, la utilització de l’hiÿâb, l’abaya, el burka, el vel i altres vestimentes que no deixen veure la boca, posen de manifest la importància del somriure per a la relació entre sexes complementaris, molt rellevant quan són d’obligat compliment. Un psicòleg nord-americà, Chappel, confirma la tendència del somriure més freqüent al sexe femení i la disminució progressiva als grups de més edat, i segons l’ètnia, somriuen més els negres, després els blancs, els hispans i menys els asiàtics.

Els nord-americans majors de cinquanta anys, viuen l’anomenat “baby boom” respecte a la salut oral com a part del seu estat general de benestar. Més del 65% de la riquesa en els Estats Units, està en mans dels majors de cinquanta anys i, per tant, estan en un punt que els permet recuperar el somriure més jovial gràcies als avanços en l’odontologia estètica, com les facetes de porcellana, la cirurgia periodontal, els implants orals i, per descomptat, el blanqueig de les dents.

Tots nosaltres tenim la necessitat de descobrir el somriure, però sabem que no sempre ho podem exhibir a causa de defectes estètics o anatòmics, i per mor d’això a vegades ens hem de reprimir. Els problemes no es limiten a posar la mà davant la boca o avortar la contracció de la musculatura facial quan volem somriure. Hem de tenir en compte que estam inhibint un acte difícil de controlar ja que és gairebé reflex i que pot posar de manifest una situació que socialment és del tot rebutjable, por a la ridiculesa. Analitzat així, tampoc no sembla tan important, però l’afectació psicològica que produeix a les persones que somriuen amb dificultat és preocupant, a causa principalment del temps que hi dedicam; bona part de la nostra activitat social va acompanyada d’un somriure a la boca, i més encara quan estam amb gent que no és del nostre entorn familiar o laboral més pròxim.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Por favor, ayúdanos a promocionar la salud
Al hacer clic en cualquiera de estos botones nos ayuda promocionar la salud