“La urologia és una especialitat en la que veus molt el malalt i estàs molt en contacte amb ell”

MARIANO OZONAS MORAGUES. URÒLEG

MARIANO OZONAS MORAGUES. URÒLEG

Mariano Ozonas Moragues va néixer el 1943 a Puerto Rico, a on la seva família ha mantingut una presència ininterrompuda des del 1850, quan l’illa caribenya encara era una colònia espanyola i el seu rebesavi s’hi va instal·lar. Quan Mariano tenia 4 anys la seva família va tornar a Mallorca i el 1960 va iniciar els estudis de medicina i cirurgia a la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar el 1966. Després de fer l’especialitat d’Urologia (4 anys) a l’Institut Puigvert de l’Hospital de Sant Pau i de fer feina durant un temps al mateix Institut i també a l’hospital del Vall d’Hebron, va viure el procés de jerarquització i formació dels primers equips d’especialistes que es va començar a desenvolupar durant aquests anys a la sanitat pública espanyola, i quan aquest procés va arribar a Son Dureta ell va optar al càrrec de Cap de Servei d’Urologia de l’hospital de referencia illenc; càrrec que ha mantingut fins a la seva jubilació, fa dos anys, quan en va complir setanta. També ha treballat a la sanitat privada, principalment a les clíniques Rotger i Planas.

-Què el va impulsar a estudiar medicina?

– No ho sé molt bé, a ca nostra no hi havia antecedents familiars relacionats amb la medicina ni tampoc vaig ésser un nin amb una vocació prematura; de fet fins que vaig acabar PREU no me vaig començar a plantejar què faria en acabar els estudis. Crec que en aquesta etapa va tenir un certa influència en la meva decisió el Dr. Medina, que era el metge que venia habitualment a ca nostra des de la tornada de Puerto Rico. Era un metge molt respectat i apreciat, i supos que en certa manera va tenir un efecte exemplaritzant damunt jo, tant que al final vaig elegir seguir les seves passes.

-I perquè urologia?

– Era i és una especialitat que té una característica que moltes altres no tenen en la mateixa mesura: la seva faceta clínica és molt important, no tan sols la quirúrgica. I a més té moltes ramificacions; exploracions endoscòpiques, tractament i seguiment dels malalts oncològics…..és una especialitat en la que veus molt el malalt i estàs molt en contacte amb ell, per la pròpia naturalesa d’aquestes patologies fas un seguiment permanent de la seva evolució, com dic molt més enllà de la intervenció quirúrgica.

-Una disciplina que vostè ha vist com evolucionava els darrers trenta o quaranta anys…

– Més que evolucionar he vist com canviava pràcticament de dalt a baix, ha viscut una transformació molt profunda, inimaginable quan vaig començar a exercir. Pensi que no fa tants d’anys que vaig introduir per primera vegada a la sanitat illenca una tècnica que ara ens pareix tan absolutament normal com és la cirurgia endoscòpica, però que aleshores a Mallorca no practicava ningú, fins al punt que vaig haver de desembolicar els ormejos quirúrgics necessaris per dur a terme les primeres intervencions endoscòpiques, perquè ni tan sols els havien estrenat. Amb aquesta tècnica podíem inspeccionar a través de la uretra, veure què hi havia dedins i actuar per poder reparar certes lesions, sobre tot quan afectaven a la bufeta o la pròstata, en lloc d’obrir directament el cos del malalt per operar, com s’havia fet tradicionalment. Després vàrem introduir les utilitzacions dels intestins per substituir les vies urinàries, mentresque els transplantaments de ronyó els començarem abans dels anys 80, i cada vegada millorant resultats, la cirurgia percutània del ronyó, la laparoscòpia introduïda a la urologia, així com tots els avanços en patologies sexuals.

-El tema de la salut sexual a l’home ha avançat paral·lelament a l’evolució de la urologia?

– Jo diria que si. Pensi que fa només trenta anys tot allò que feia referència a patologies sexuals o a la seva prevenció es reduïa al consell mèdic, perquè ni tan sols hi havia un suport farmacològic per fer-les front, uns medicaments per poder prescriure al pacient amb aquest tipus d’afecció. Podem dir que fins que va arribar la viagra, una de les poques teràpies que s’aplicaven en casos, per exemple, de disfunció erèctil, era la injecció directa en el membre viril d’una substància que incrementava l’afluència de sang al penis i per tant contribuïa a proporcionar-li la rigidesa necessària, però aquest tractament tenia l’inconvenient d’ésser més agressiu; un problema que es va reduir quan les injeccions passaren a ser de prostaglandina. Actualment podem dir que la col·locació de pròtesis intrapenianes resol pràcticament qualsevol tipus de impotència masculina.

-Com veu el futur de la seva especialitat, atesa l’evolució enregistrada fins ara?

– Jo diria que de manera molt positiva; la urologia que es fa a la nostra comunitat, per exemple, té un nivell molt alt i està oberta a nous camins. Tenim eines que no teníem: la cirurgia intestinal, que ens permet, per exemple, substituir o ampliar la bufeta. També ha suposat un gran avanç, com he dit abans, la laparoscòpia, que ens permet observar què passa a l’organisme a través d’un monitor de televisió. En aquest punt record que quan vàrem començar a utilitzar aquesta tècnica -que aleshores era totalment nova per a mi- me passava les nits “cosint” davant la pantalla, aprenent a manejar aquell nou recurs quirúrgic; aquell va ésser tot un repte i de de reconèixer que me va generar una gran il·lusió, era quasi com si tornàs a començar la residència de la meva etapa d’estudiant. I naturalment no me vull oblidar de la cirurgia robòtica, que va arribar més recentment, en la què el robot fa exactament el mateix que el metge, dóna les mateixes passes que ell, però amb la particularitat de que ambdós estan separats físicament, de tal manera que el cirurgià ni tan sols toca el pacient i en canvi si que ho fa el robot. He de dir, però, que aquesta darrera tècnica jo ja no l’he treballada, va arribar quan ja faltava poc per a la meva jubilació i vaig considerar que no tenia sentit que hi dediqués esforços quan estava a punt de deixar d’exercir, per la qual cosa era millor que fossin uns altres companys uròlegs els qui invertissin temps i dedicació en aprendre una tècnica que suposava un canvi tan gran dins el camp de la cirurgia. Respecte al futur de la nostra especialitat, en la meva opinió passa anar reduint l’agressivitat de les nostres actuacions cada vegada més, i també per ésser més preventius que no reparadors.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

Por favor, ayúdanos a promocionar la salud
Al hacer clic en cualquiera de estos botones nos ayuda promocionar la salud

Si continuas utilizando este sitio aceptas el uso de cookies. Más información

Los ajustes de cookies de esta web están configurados para "permitir cookies" y así ofrecerte la mejor experiencia de navegación posible. Si sigues utilizando esta web sin cambiar tus ajustes de cookies o haces clic en "Aceptar" estarás dando tu consentimiento a esto.

Cerrar