1 Comentario

“La responsabilitat individual del metge està avui una mica difuminada”

JAUME SOLIVELLAS BLANES. METGE DE FAMÍLIA

JAUME SOLIVELLAS BLANES. METGE DE FAMÍLIA

Jaume Solivellas Blanes (Artà, 1925) s’acosta als seus 91 anys de vida -els complirà el pròxim dia 25 d’abrilen bona forma física, a més d’exhibir una gran lucidesa, un excel·lent humor i una memòria realment envejable. És llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Granada (1950), una ciutat de la qual continua enamorat més de sis dècades després, que ha visitat en nombroses ocasions des de llavors i amb la qual conserva uns vincles d’afecte i complicitat molt sòlids i inalterables al pas del temps. Acabada la carrera, durant la seva estada a les milícies universitàries va obtenir una plaça de metge de guàrdia a l’Hospital Psiquiàtric de Palma, que fou el seu primer destí professional i durant el qual va preparar oposicions a metge d’Atenció Pública Domiciliària (APD), els antics metges titulars. Durant més de quaranta anys ha mantingut oberta la seva consulta de medicina general al carrer palmesà de C’an Serra i ha treballat també dins per a la sanitat privada (fou un dels fundadors de la companyia d’assegurances IMECO i el primer metge d’urgencies de Médica Mallorca, que va ser una assegurança anterior a IMECO). Durant uns anys va desenvolupar també la seva tasca dins l’àmbit dels accidents de treball, a l’antic Institut Nacional de Previsió, ubicat successivament al Gran Hotel, a l’ambulatori Verge del Carme i finalment a l’hospital de Son Dureta. Com a curiositat, Don Jaume recorda que a pesar de no aprovar, en el seu moment, las oposicions a metge militar, “al final vaig acabar estant onze anys al grup d’artilleria antiaèria ubicat a Son Banya, una època que record amb molt d’afecte”, afirma.

-La seva vocació mèdica li ve de família…

– És cert, mon pare ja era metge i un germà seu també, a més d’alguns altres familiars no tan directes. Però he de dir que, personalment, mai no vaig sentir cap pressió per part del meus pares perquè estudiàs aquesta carrera ni record que de petit tingués gens clar que volgués ésser metge; això va ésser una decisió relativament tardana, que vaig prendre en acabar el batxillerat, quan va arribar el moment d’elegir quin camí acadèmic seguiria.

-Un batxillerat que sons tenc entès, fou una mica mogut….

– Molt mogut. Tengui en compte que jo vaig començar el batxillerat l’any 1935, amb 10 anys, i que un any més tard, quan ja havia esclatat la guerra civil i va arribar el moment de tornar a començar les classes al setembre de 1936, ens vàrem trobar que tots els professors del meu col·legi havien estat substituïts per uns altres, a causa de les seves simpaties republicanes.

-Què recorda de les seves primeres passes com a metge, en aquella Palma dels anys cinquanta.

– Sobretot el grau de companyonia que hi havia entre els metges; record que solia participar en una tertúlia de companys que es reunia en el Bar Bosch. També record la unió que hi havia entre el col·lectiu mèdic i sobre tot l’alt sentit de la responsabilitat que teníem cada un de nosaltres, en una etapa en que el vincle amb el pacient era molt més directe i personal que avui en dia, quan la tasca del metge es reparteix entre els integrants d’un equip mèdic i la responsabilitat individual queda una mica difuminada. També tenc molt present el profund respecte que el metge inspirava als seus pacients, una situació que per desgràcia ha anant canviant (a pitjor) amb el temps.

-Com va viure els canvis que s’anaven produint a la seva professió.

– És cert que he viscut grans transformacions dins l’àmbit de la medicina al llarg de la meva carrera; i algunes d’elles han estat realment extraordinàries, sobretot en el camp de la cirurgia. Record que quan era jove hi havia intervencions quirúrgiques que podríem qualificar de senzilles que, així i tot, tenien el malalt postrat al llit durant setmanes, i ara en canvi hi ha algunes operacions que en el meu temps consideràvem delicades -com per exemple algunes relacionades amb l’oftalmologia- que avui en dia es despatxen en gairebé vint-iquatre hores i el malalt torna a la seva vida normal.

-Alguns exemples.

– N’hi posaré un molt clar: quan me vaig jubilar, fa més de vint anys, encara no se sabia bé què era l’EPOC (naturalment sabíem què era un emfisema i també altres malalties relacionades amb la insuficiència respiratòria, però encara no es parlava d’aquestes sigles). Si volem tornar més enrere, ens trobarem quan la meva generació es va haver d’enfrontar a una malaltia molt perillosa com era la poliomielitis, que va deixar molts de joves coixos o amb problemes de mobilitat. I no en parlem de la pediatria, que ha avançat tant i tan aviat fins al punt que avui gairebé no existeix la mortalitat infantil, és molt poc representativa. I això per no centrar-nos en altres aspectes igualment importants, com per exemple l’evolució tan positiva de l’alimentació o la generalització de la higiene personal, un factor que ara tenim como a normal però que fa cinquanta o seixanta anys encara no estava gaire estès dins el conjunt de la població illenca (per dir-ho amb claredat: molta de gent ximplement no es rentava cada dia). Una data: avui l’esperança de vida del nostre país està al votant dels 80 anys, una prova de com ha anat millorant l’estat general de salut dels nostres ciutadans.

-En qualque moment de la seva vida s’ha plantejat no haver estat metge.

– No, mai. Sempre m’he considerat un metge vocacional, en cap moment de la meva vida professional m’he sentit aclaparat per tenir massa feina ni m’he sentit malament o amb ganes de que m’arribas la jubilació, com a altres companys; al contrari, sempre m’he trobat molt be exercint com a metge, encara que a vegades també hi ha hagut moments difícils, com quan he hagut d’atendre a pacients amb els que no hi havia una bona sintonia personal i no obstant m’he hagut d’aguantar i els he atesos amb tota la professionalitat de que he estat capaç.

-I què enyora.

– Li diré la veritat: a vegades enyor tornar a captar la fe que el pacient dipositava en tu, aquella confiança que demostrava el malalt en la teva capacitat per ajudar-lo a l’hora de fer front al seu problema de salut. Pot parèixer exagerat, però amb alguns pacients meus tenia la impressió de que si els hi hagués demanat que es tirassin pel balcó ho haguessin fet, de tant que confiaven en mi, i això te donava molta força i t’obligaves a oferir el millor de tu, d’esforçar-te al màxim. Ara tot ha canviat molt, la tasca del metges la duen a terme sovint uns equips altament professionals, formats per metges molt ben preparats i especialitzat en una cosa concreta, però no en el malalt en un sentit integral. De fet, la frase que me solia dir un antic company meu quan parlàvem d’això -“de cada dia que passa el metge sap més de més poques coses”- ara me pareix més encertada que mai.

Publicaciones recientes
local_offerEtiquetas: ,

Publicaciones recientes

1 Comentario. Dejar nuevo

Responder a Luis Cancelar la respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Rellena este campo
Rellena este campo
Por favor, introduce una dirección de correo electrónico válida.

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

Menú

Por favor, ayúdanos a promocionar la salud.

Al hacer clic en cualquiera de estos botones nos ayudas promocionar la salud.